Projecte número un colló trenta-dos mil, nou-cents quaranta-dos de George Lynch, intentant batre el rècord de Dan Swanö de grups en actiu, en aquest cas, amb el vocalista Dino Jelusick dels Animal Drive i Trans-Siberian Orchestra.

Després de projectes tan diferents i diferenciats com Lynch-Pilson, Lynch Mob o Sweet and Lynch (ironia mode “on”), amb aquell pseudo prog per a lluïment personal i avorriment de la resta de la humanitat, per fi, George Lynch, ens ofereix quelcom interessant (a nivell musical i que no tingui a veure amb els embolics que es munta cada vegada que Dokken grava disc i vol ficar-se pel mig a cobrar royalties per a tornar-los a deixar tirats a primeres de canvi).

Hard rock que comença amb “Here Comes the King” amb molt de regust a Dio, en gran part, per la potència vocal de Dino, per a després anar derivant a temes més blueseros i/o progressius, deixant aquest toquet Dio més de fons.

És un disc per a gaudir tranquil·lament, no és que siguin tot mitjos temps, però tampoc és que els sobri la potència, i més amb el blues predominant en molts dels temes. Per a mi, una mica més de canyeta no li vindria malament, però, després de tants anys d’avorrir-me amb els discos d’aquest senyor, no em queixaré.

Gran feina de Dino Jelusick a les veus, creant melodies tremendes, plenes de força i sentiment, que ens recorden una miqueta a un Jorn Lande en els seus bons temps, quan ens posava els pèls de punta i no buscàvem si continuava viu o si se l’havia menjat, quan substituïen a algun membre de la banda.

Sense baixista oficial (per a què?), completa la formació Will Hunt, bateria d’Evanescence (que, al final, resultarà que és un grup de gent boníssima amb cançons per a nens), que ens sorprèn amb aquesta capacitat per a adaptar-se a aquest so dels Dirty Shirley.

Lluís XXIV