Ja fa anys que en Rob Zombie va canviar la Califòrnia de Hollywood per un poble destartalat al nord de Boston on fa un fred de collons, suposem que per a ambientar-se millor per a les seves pel·lícules de terror o, directament, per poder filmar-les al pati de casa seva.

Llavors, i després de diverses i multitudinàries manifestacions a Califòrnia de noies en bikini i patins demanant un músic de metall industrial amb rastes a qui li anessin les coses de terror, va aparèixer en Davey Suicide amb la seva banda homònima.

Després d’un debut correcte, d’un segon disc passable, i d’haver-se barallat amb totes les discogràfiques i gent amb la qual ha tractat, a la premsa americana li continua caient extremadament bé i continuen destacant els seus discos replets d’himnes… A veure, a gairebé qualsevol cançó li pots fotre un “Eh! Eh!” cantat a l’uníson al final de la tornada… això no significa que sigui un himne.

Del segon disc, “World Wide Suicide”, a part d’ “Only Human” poc més se salvava tret que fossis un bon californià i t’haguessis fotut de tot. Del seu tercer disc, més experimental… cosa que, quan no ets un geni de la música, es tradueix com a “més rarot”, no es podia destacar res, a pesar que, com he dit, la premsa americana digués meravelles d’aquell disc.

El mateix camí segueix aquest “Rock Ain’t Dead” d’aquest enfant terrible, també tatuador, que fa performances de terror, vestuaris gòtics… i coses vàries, però que, referent a la música, tornaríem a la comparació amb en Rob Zombie, i és que són millors directors de cinema de terror que creadors de música. Són especialment bones les pel·lícules de Rob Zombie? No. En Davey Suicide també és director de cinema de terror? Ni de terror ni de res. Però la comparativa val, millors directors que músics.

A destacar que aquest últim treball és menys experimental que el seu predecessor, però manté la línia de no tenir ni una cançó digna de destacar.

Lluís XXIV