Killus eren un grup que ens flipava en directe i, en canvi, en disc, ens deixaven bastant freds. Aquella força, potència i ritmes aclaparadors que transmetien sobre l’escenari, no els trobaves reflectits en la seva versió enllaunada.

Per fi han decidit donar un gir a la seva música perquè les seves cançons puguin agradar en totes dues versions, deixant de costat les tornades més directes i fent-les molt més melòdiques, amb molta més presència del gòtic entre aquest metall industrial, com fessin també els MorphiuM amb el seu últim disc.

No és això vendre’s? Segurament, però cal diferenciar entre els venuts d’aquest món. Els qui diguin que Nickelback o Skillet són uns venuts, segurament tindran raó, perquè la seva música és molt comercial, però ho ha estat des d’un principi i no han mentit a ningú intentant colar-nos que són uns músics molt tècnics que simplement els agrada fer això. Metallica? Aquests sí que són uns venuts, donant bandades a una banda i altra a veure on venen més, no hi ha evolució, no hi ha res que els impulsi a aquests canvis que no sigui canviar el jet privat per un més bo.

Killus són uns venuts? Sí, però, al meu parer, era obligatori fer aquest pas si volen arribar a un públic ampli. Aquests temes no són tan agressius ni directes com els dels seus anteriors discos, però mantenen una bona part del so industrial que els caracteritzava, fent-lo, per primera vegada en la seva trajectòria, atractiu en disc. Si s’haguessin passat al pop-post-hardcore-melòdic, us diria que s’han venut per la pasta, però això és pura supervivència.

A partir d’aquí, si més gent els coneix i van als concerts, podran gaudir d’aquest grandíssim espectacle que fan sobre l’escenari, i dubto que els costi reproduir aquests temes tal com estan en el disc, fins i tot amb una mica més d’energia.

Ara, promoció i a veure si comencen a omplir sales de més de 500 persones, perquè sempre hi ha el component de la sort en aquest món, però ells han fet el que havien de fer, amb un resultat destacable.

Lluís XXIV