No sé si en buscar-se el nom va ser quelcom així:

– Eps, que la música que fem és molt Amaranthe… busquem un nom que soni molt diferent perquè la gent no ens relacioni amb ells.

Temperance que comença amb T?

– Genial, ets un crack, Temperance doncs, que a ningú li sonarà gens ni mica a Amaranthe.

I amb la tonteria, porten ja 5 discos en 6 anys… serà allò que diuen els artistes “la inspiració em ve de fora”.

Seria fàcil continuar comparant-los amb Amaranthe, perquè d’aquí beuen… i beuen i tornen a beure, encara que no a les portades, on aquests italians han decidit desmarcar-se totalment, trencar tots els esquemes haguts i per haver, i en lloc de la A en forma de triangle que predomina totes les portades dels suecs, Temperance han decidit mostrar el seu costat més mediterrani i futboler i ficar pilotes (o formes esfèriques) en totes les seves… Ara ens faltarà un altre grup al que li vagin els quadradets, un altre que sigui més de poliedres…

Però, demostrarem que hem fet l’esforç d’escoltar-nos el disc i, dames i cavallers, més difícil encara, trobar les parts positives.

La veritat és que han millorat en diversos sentits, començant per perdre part de l’electrònica, evolució contrària a la dels ja poperos electrònics Amaranthe, i així distanciar el seu so d’ells. D’altra banda, en Marco Pastorino (qui està profundament fotut per no tenir una banda de black o grindcore i poder-se enxampar un sobrenom molón), ha millorat a les veus (més o menys) trencades, tirant un xic cap a l’escola Marco Hietala.

Qui no millora és Michele Guaitoli, que continua aportant les veus més femenines del grup, i això que a Temperance només hi ha una dona i aquesta és l’Alessia Scolletti.

Musicalment continua sent força simple, i l’única complexitat amb què breguen és la de la coordinació dels tres vocalistes per a treure unes melodies que poc es desmarquen del ja fet anteriorment per ells mateixos o per la seva versió sueca.

Malgrat això, i vist que tots els altres que practicaven el modern metall més edulcorat han anat caient de la banda del pop, podríem dir que són gairebé els únics que es mantenen en la senda que s’havien marcat.

Lluís XXIV