Estem fent música festiva vuitantera per sobre de les nostres possibilitats. Fa ja dies que ho diem, i més amb les bandes pseudo-famosetes que intenten clonar l’èxit entre públic i crítica de bandes com The Night Flight Orchestra que van obrir la llauna d’aquest estil musical.

Però l’any passat, malgrat haver editat disc, no van ser els Flight Orchestra els grans triomfadors entre la crítica i el públic. Els que van arrasar van ser Royal Republic, que, donant-li un toc més eròtico-lúdico-festiu al seu rockabilly dels 80, van trobar la combinació perfecta.

Doncs bé, ni més ni menys que els Green Day han decidit deixar de perseguir com sonar al que feien quan van tenir més èxit i s’han apuntat a copiar a Royal Republic.

Menys punkarres i més rockabillys (fins i tot tenim “Stab You in the Heart” que és única i exclusivament rockabilly de principi a fi), jugant a barrejar-ho amb els ritmes fiesterus i els cors que tan bé els han funcionat als Royal Republic.

Han trobat un filó i segurament, en ser més famosos que els RR, la gent pensarà que ha estat una gran idea que han tingut ells, amb un resultat bastant decent.

Green Day no tenen saxos, cosa que es nota i el regust punkarra hi és en major o menor mesura, cosa que impedeix deixar-te anar amb aquestes cançons. A més, hi ha el tema de la naturalitat; tu veus un monologuista i saps perfectament si és un actor per al qual li han escrit un monòleg, si és un bon escriptor de monòlegs al qual li falta el do de gents, o bé, si han nascut per a això.

Doncs bé, Green Day són un actor de pel·lícules còmiques bastant decent al qual li han escrit un monòleg bastant bo, com un Santiago Segura, però es nota que no el porten dins i que no són el Chris Rock o el Dani Rovira dels monòlegs com sí que ho són els creadors de “Fireman & Dancer”.

Lluís XXIV