De nou, Earache Records, ens sorprenen amb quelcom de fora del seu àmbit, perquè recordem que és una discogràfica caracteritzada per grups de metall extrem i, la majoria d’ells, poc amics de l’evolució musical, per dir-ho d’alguna forma.

Earache van ser els que van deixar anar la llebre enmig d’un món on el power metall anava a menys però encara dominava, i s’obria pas un estil que pocs prevèiem que ens anava a aportar deu discos nous per dia, el metalcore. Allà al mig, van i aposten per trencar amb la seva línia musical i ens van treure a una jovenalla anomenats Rival Sons que van descol·locar l’escena més rockera.

Ara ens presenten una altra de les seves apostes, als Those Damn Crows, amb el seu segon disc encara que nosaltres els haguem conegut amb aquest Point of No Return. Un hard rock que beu del grunge dels noaranta i del post-grunge actual, i que té com a resultat un so d’aquells que t’enganxen.

Bones cançons, un estil que t’atrapa i un cantant que sembla sortit de fornades de vocalistes que ja van passar a la història (la majoria per lleugers casos de mort causats per se i no pas per altri).

Malgrat això, els falta aquella espurna que ens fa girar les orelles amb una cançó d’un gran grup encara que no el coneguem, i arrodonir una mica les tornades, que després de la feina que trobem al llarg de cada cançó, les tornades queden com el més fluixeti simple.

Poden arribar a recordar-te lleugerament a molts grups, des de Black Stone Cherry a Pearl Jam, o des de Foo Fighters a Seether, però sense que sigui res concret, perquè han aconseguit un bon so propi i una personalitat destacable.

Els falta l’espurna, però és un bon disc que agrada més a cada escolta, i que et deixa la sensació que estan a res de treure quelcom que pot arribar a deixar petjada en la història de la música.

Lluís XXIV