Tornen els rockers suecs amb aquest H.E.A.T. II que, com tothom pot sospitar pel títol, és el seu sisè àlbum, això sí, el segon homònim, però que, en haver-li posat el II, ja no és homònim, per la qual cosa seria el primer homònim + 2… fàcil, no? Això mateix degueren pensar Stone Temple Pilots quan van passar de tot i van fer un segon disc homònim sense numerets ni res.

Fixa’t que no sigui que van numerant els discos que porten de baixada des de l’últim bon disc que van treure, el Tearing Down the Walls, perquè ja amb l’anterior Into the Great Unknown van intentar repetir fórmula i no els va funcionar, i aquest II ho torna a intentar amb lleugeres variants… però res.

Tiren de tots els tòpics del Hard FM, tornades d’una frase curta repetida fins a la sacietat, melodies enganxoses, cors a destemps, etc… però no els acaba de quadrar res, ni els temes més melòdics-monyes ni els més rítmics i corejables en directe.

Van passant els temes i es nota la falta d’inspiració i d’espurna en tots i cadascun d’ells, la qual cosa implica un massiu error en la producció del disc, perquè és treball del productor acabar de perfilar els temes, veure on fallen i arreglar-los. Això no es dóna en cap moment del disc, ja, per començar, la cançó que obre el disc, Rock Your Body, es basa en melodies de veu extremadament llargues per a passar a una tornada on la melodia desapareix en favor de frases curtes i rítmiques perquè la gent coregi. No enganxen per a res les dues coses, i sembla que després d’estar bellugant el cap amb calma d’un costat a l’altre seguint les melodies, vulguin que t’aturis de cop, alcis el puny i comencis a fotre salts… no.

El mateix s’intenta més tard amb Victory, on aquí la tornada encaixa millor amb la resta de la cançó, però sense ser un single clar… com no ho acaba sent cap cançó en tot el cd. Només We Are Gods té actituds, però el ritme és massa pesat i les línies vocals van d’aguts a greus en lloc d’a l’inrevés, com si ningú que hagi treballat en el disc té ni la més remota idea del que fa que el hard rock sigui el que és i no sigui funeral doom.

Disc d’allò més passable de la carrera de H.E.A.T., on salvaríem One by One, Under the Gun i Adrenaline, no per bones, si no per la gran feina que fa, com sempre, l’Erik Gronwall a les veus.

Lluís XXIV