Sempre ens referim al Japó com a país emblemàtic de la gent estranya, quan a Finlàndia tenim als Turmion Kätilöt i altres rareses (llegeixi’s en el sentit més ampli) musicals.

Doncs ara hi tenim als The Silenced, estèticament més normals, però musicalment són rarots, cada crítica que vegeu els etiquetarà d’una forma diferent, i és que són molts estils per allà entaforats i no sempre de forma convencional.

El gruix de la seva música es compon per una mescla de groove, metall industrial i deathcore, encara que un groove més centrat en la seva part rítmica, un industrial en la seva producció i sons finals, i un deathcore més limitat a les guitarres, és a dir, no és que barregin els estils, si no que, el que fan, és prendre una miqueta de cadascun, per a crear quelcom que és groove-industrial-deathcore però sense ser-ho plenament. És a dir, a un fan del groove segurament el farà enrere la part més core, a un fan del deathcore el farà enrere la part més melòdica i els ritmes més destinats a botar que a recollir calçots… i al fan de l’industrial… bé, vist com està el panorama industrial, a aquest no crec que el molesti massa cosa, tampoc és que pugui triar massa ni ser molt exigent.

Fins aquí, bé? Comprensible? Més o menys? Doncs bé, per si això no fos poc, després de creuar l’equador del disc, ens introdueixen temes totalment atmosfèrics, conservant una mínima part de l’anteriorment comentat, però els ritmes ja no donen per a saltar, les guitarres perden la seva ràbia i la producció més industrial es perd en l’ambient.

Conceptualment molt estranys, no aptes per a puristes d’un estil concret, però… que tenen cançons aquí que estan bastant bé per als més oberts de ment.

Lluís XXIV