Jo sóc d’aquells que, sense ser fan, ni el típic malalt, vaig tenir també la meva època Prog. Bé, tampoc estava en el món Prog, seguint tots els grups Progs i emmalaltint per tot el que feien tots els grups Progrs. No. Vaig ser més selecte, com la majoria, per a què enganyar-nos. Em vaig centrar en els Dream Theater de torn durant uns quants discos i posteriorment em vaig xutar els que venien com els seus fills hereus, els Symphony X. Algun que altre grup que anava sortint i feia les coses bastant bé, però sempre a un altre nivell dels dos anteriorment esmentats, que eren els referents del gènere. Al no ser fan, ni incondicional del gènere, era qüestió de temps que m’acabés cansant i saturant de tant virtuosisme, tanta cançó llarga i complexa, tant allò que se’n diu “rizar el rizo” instrumentalment parlant.

M’he passat un temps fugint del Prog. Al menys d’allò més Prog. Els que subtilment pinten la seva música amb la seva incursió al Prog. I bé, sense estar en el meu principal focus d’atenció, he anat trobant coses millors, pitjors, i blablablà, blebleble, bliblibi … Total, al gra … Sons of Apollo van arribar per casualitat a les meves mans fa quatre anys, amb el seu debut i honestament no van cridar la meva atenció. Encara estava en aquesta època de reclusió Prog, i el reconèixer que Portnoy i Sherinian caminaven en les files del grup va fer, la veritat sigui dita, que simplement escoltés, valorés que havia qualitat, lloés els noms de primera línia que formaven la banda (Jeff Scott Soto a la veu, Ron Thal a la guitarra i Billy Sheehan a el baix) i poc més.

MMXX” és el segon disc d’aquests americans que, sense ànim de tornar-me Prog ara, i fins i tot sense tenir moltes ganes de Prog, he acceptat i digerit molt fàcilment. Grans i consolidats músics junts solen ser garantia de grans coses, però no sempre el resultat final d’unir el gran talent, té un resultat digerible i reconeixible pel públic en general (no s’inclou el sector friki malaltís perquè sempre lloaran qualsevol cosa dels grans, per més nyap que sigui).

MMXX” conté potència i melodia, virtuosisme i qualitat compositiva, temes llargs i no tan llargs (fins i tot s’han atrevit amb un tema de més de 15 minuts, que serveix per ratificar el disc com gran en el seu gènere). És cert que no trobareu res que en algun moment no hagueu escoltat abans en altres discos del gènere, sobretot a Dream Theater, per la qual cosa queda clar que ni aposten ni treballen l’originalitat. Però sí treballen la complexitat donant-li una volta de rosca per intentar fer-la més accessible a tots els públics, barrejant un Hard Rock potent amb el Metall Progressiu d’arrissar sense acabar fent un nus no digerible a la seva música. I encara que Jeff Scott Soto és un vocalista més que consolidat, veig més en aquest disc a un Russell Allen que a ell, però sense desmerèixer un ni exalçar l’altre, és una qüestió que crec que aquest disc ressaltaria més amb la seva veu.

Afegida la meva opinió totalment subjectiva, disc recomanat, per Progrs amb l’esperança de reviure de nou una altra època daurada del gènere, com per a amants del Rock / Metall de qualitat que busquin ampliar els seus horitzons musicals amb un disc que no tinc dubte que servirà per consolidar a Sons of Apollo com la nova banda referent d’aquest gènere.

Sergi