Gotthard no aixequen cap des que l’Steve Lee es va quedar sense el seu, i jo no ho entenc, no pot ser que tota la màgia d’aquells 9 discos es degués a una sola persona, que val que va ser l’últim gran divo del rock, però la resta del grup, alguna cosa haurien de tenir…

Doncs bé, ens van anticipar aquest “#13” que, curiosament, és el tretzè disc dels suïssos (qui ho anava a dir), amb Missteria, tema al qual li faltava xixa i ritmillo, però que ens portava a pensar en l’època de l’Anytime, Anywhere i Lift U Up per la seva composició una mica més rítmica i menys melòdica del que feien últimament.

Així que ens va interessar una mica més aquest nou disc que el seu predecessor, i aquí el tenim… amb sensacions dispars.

Comença amb Bad News, segurament la pitjor cançó del disc, intentant barrejar tots els tòpics del hard rock, a veure si cola… i no. A partir d’aquí, segueix l’avorrida Every Time I Die, la ja comentada Missteria, i 10.000 Faces, segurament el millor tema del disc i potser el que més ganxo té des que Nick Maeder està a les veus.

I aquí és quan es trenca el disc per complet i caiem en una infinitat de gairebé 10 balades i mitjos temps consecutius, dels quals salvaríem Save the Date i Better than Love, totes dues senzilles però resultones, en contra de la resta, que són senzilles i poc més.

No sé el que els passa a aquesta gent, no sé per què són incapaços de tornar a crear himnes del rock, no m’ho explico. I no és només culpa de Maeder (bon nom per a una marca de cerveses, aquí ho deixo), perquè a 10.000 Faces i Save the Date, aconsegueix impregnar aquests temes amb un feeling molt personal, sense imitar per a res a l’Steve Lee, però a la resta… no pot, perquè les cançons són sosses de per si mateixes, això sí, és el millor disc amb en Maeder a la veu.

Lluís XXIV