White Crone és el projecte paral·lel… o rarot, perquè ja té altres projectes paral·lels, de la baixista, compositora i cantant de blues Lisa Mann, qui, entrada ja en anys, ha decidit provar un estil que no fos tan avorrit com el blues, però, com no s’ha atrevit amb l’Avantgarde, s’ha quedat amb quelcom similar al heavy metall.

I dic similar, perquè la cosa sí que té una base de heavy metall, però ens n’anem a vegades cap a coses una mica més rapidetes, més properes al que serien uns Kobra and the Lotus, i d’altres cap a sons molt més pesats i blacksabbathians que, sens dubte, ens porten a pensar en Avatarium o als Jess and the Ancient Ones (que si fossin d’Albacete es dirien La Yesi i els Viejunos).

Hem dit que era cantant, compositora i baixista (que no sé en el món del blues, però en el metall, si saps cantar i composar… això de baixista tendeixes a no comentar-ho massa), però això és un projecte en solitari, on s’arrisca també amb la guitarra.

I aquí és un dels punts on, per a mi, el disc falla, no per mala tècnica a la guitarra, és més aviat perquè no aconsegueix separar el seu gust pel blues i, encara més en els solos, ens hi fica amb calçador els sons blueseros que no aconsegueix quadrar amb la part més metàl·lica, ni a cançons com Edge of Gone, on intenta sonar massa (sense aconseguir el mateix resultat) al Gary Moore que sí que va aconseguir unir aquests sons.

Un altre punt on falla, encara que no sé per què, és en la veu, en la pròpia Edge of Gone fa coses molt estranyes on se’ns en va de to i en alguna altra sembla que no arriba, mentre que a cançons com New Planet Earth és capaç d’oferir-nos tot un elenc de tons i tonalitats que ens deixen esbalaïts.

Per a mi que ha intentat fer massa cosa diferent en un mateix disc, massa sons diferents, però ens quedem amb bons detalls i algunes cançons del vessant més pesat, i més quan la Yesi ens té abandonats des de fa més de tres anys, i Avatarium van editar un últim treball infumable.

Lluís XXIV