Pearl Jam Gigaton

Volem trencar una llança i fins i tot un fanal a favor d’Eddie Vedder i companyia. Suposem que mai han escoltat “Te Peto el Cacas”, així que els hi podem perdonar el títol del seu nou àlbum. Un cop aclarida aquesta dada que ha tingut pertorbats a tants fans d’aquesta banda de Seattle, podem començar a parlar de “Gigaton”.

Després de set anys des del “Lightning Bolt”, Pearl Jam han tingut temps més que de sobra per parir un bon àlbum. I la cosa comença molt bé, “Who Ever Said” és un molt bon inici tant pel que fa a energia com pel fet d’estar situat en unes coordenades musicals 100% reconeixibles. La cosa segueix prometedora amb “Superblood Wolfmoon”, però de cop arribem al tercer track, “Dance of the Clairvoyants”, el lleugerament polèmic primer single d’aquest disc. A veure… en un primer moment em va sonar a plantofada amb la ma oberta, però després de no més de tres o quatre escoltades he acabat trobant-li el punt. És un tema que s’endinsa en terrenys una mica més Funk/Rock a lo Red Hot Chili Peppers; jo no l’hauria escollit com a single, però la veritat és que encaixa prou bé en el conjunt de l’àlbum.

A partir del cinquè tall, trobem una frenada important en el nivell del disc. “Alright” és una cançó de farciment, i és la que dóna pas a tot un seguit d’alt-i-baixos que fan que “Gigaton” perdi molt nivell. A partir d’aquí destaquem sobretot “Seven O’Clock” com a mig temps i “Never Destination” com a cançó més “gamberra”. La baixada total i absoluta de bilirubina la trobem a les tres últimes cançons de l’àlbum. Són mitjos temps més atmosfèrics que no aporten absolutament res. A veure, som conscients que després de tants anys, discs i cançons, no els podem demanar que tornin a compondre una “Release” o “Better Man”, però precisament en aquest tipus de cançons més acústiques/intimistes és on més coixeja “Gigaton”.

Disc bastant irregular de Pearl Jam del que indubtablement ens quedem amb el seu terç inicial.

Ivan Cateura