Sabeu aquells caramels àcids que són un vici? Aquests que te’ls menges i només ficar-te’ls a la boca, ja poses els ulls com si anéssis restret i et tremolen les parpelles. Saps que el pròxim et causarà el mateix efecte que el que t’acabes de fotre… però no pots parar.

Doncs, de tant en tant, apareixen grups de rock alternatiu que saps que són fastigosament comercials i pastelons, i, malgrat això, te’ls escoltes i t’agraden. Antany van ser Nickelback fins que es van repetir massa, després van arribar 30 Seconds To Mars fins que no es van conformar amb una audiència d’adolescents i van arribar fins al parvulari però amb vídeos per a amants de David Lynch, després d’ells, Skillet… bé, aquests encara tenen alguna coseta decent…

Després tenim aquests grups que treuen un o dos discos bons, i, després d’això, com diuen a Llatinoamèrica, “y se fueron a la puta”, com podrien ser Days of Jupiter, My Darkest Days, Sick Puppies, Theory of a Deadman, Three Days Grace i tantíssims altres.

No és per ser ocell de mal averany, però sospito que posarem als Self Deception en aquesta segona categoria de guilty pleasures, de grups fastigosament comercials, que t’acaben agradant molt, però que en un parell de discos estaran fent pop, trap o ballenato.

El disc comença amb “Hell and Back” sonant molt a 30STM, tot i que després tiren a veus més trencades i una música més directa, en l’ona dels My Darkest Days, però introduïnt-hi tocs a lo Linkin’ Park (massa descarat a Shade of Dark).

Disc replet de singles ensucrats i embafadors a més no poder, però que, després d’una o dues escoltes, no te’ls pots treure del cap. Per sort, si la meva teoria és encertada, no duraran prou com perquè en uns anys et vingui la teva neboda de 8 anys i et digui “hosti, tu també escoltes Self Deception? El nou és una passada”.

Lluís XXIV