Ja hem fet la broma del Emosío Engañaos alguna vegada fent crítiques, així que evitarem el tema… però posant l’accent en que ens sentim bastant estafats.

No pel grup en si, que suposo que tampoc en té cap culpa. Més aviat per part de la discogràfica, amb una fulla de promoció força surrealista, que comença dient-nos que el “nerd” ara és moda per coses com Marvel o Game of Thrones… caldria ensenyar-los el que és un nerd de debò…

Després, ja després de marejar-nos amb merdes, ens presenten aquest grup de dues persones, que van repetint que és un projecte molt especial amb part de Muse i part de Coheed and Cambria.

Tant insistir, i veus que són dos tius, tu vas i penses: “doncs en serà un de Muse, dels quals no me’n sona cap cara perquè, com a bon metalero, no tinc ni puñetera idea de quina pinta tenen els de Muse… i l’altre serà de Coheed and Cambria… el cantant no és, perquè se’l veu de lluny, a menys que estigui darrere del Sevilla dels Mojinos Escocíos… serà un dels altres, que tampoc ningú sabria reconèixer”.

Doncs bé, res d’això, són dos pavos als quals suposo que han de conèixer a casa seva a l’hora de sopar… i poc més, res tenen a veure amb Muse ni Coheed and Cambria.

Musicalment? Sí… i no. Sonen a Coheed and Cambria per la veu, les melodies i els canvis, sense arribar a tenir aquest tint tan prog dels novaiorquesos, quedant-se en un rock alternatiu.

I els Muse? On apareixen? Doncs jo, que tampoc sóc un gran coneixedor del grup, diria que, com és un rock alternatiu poc metàl·lic i amb tornades força enganxoses, el de la discogràfica va dir “doncs Muse”, i ja està, no perquè hi hagi res aquí que ens recordi a cap cançó o al so de Muse.

A veure, el disc no està malament, però és això, és com si els Coheed haguessin decidit passar-se al rock alternatiu, perdent pel camí tota aquesta complexitat musical (i capil·lar) que els caracteritza.

Lluís XXIV