Dotze anys han passat ja d’aquell “USCH!” que, com el seu propi nom indicava, va ser una gran cagada de disc i un punt d’inflexió en la seva carrera musical ascendent.

A partir d’allà, hem tingut discos millors o pitjors, però mai passant de l’aprovat alt, amb dues o tres cançons decents o bones per treball editat, i la resta… molt caòtic. Que sempre han estat molt caòtics? Sí, tant en el pla musical, com el visual, com… en tot, entre caos i surrealisme, però, quan els sortia bé, tenia molta gràcia.

Aquest “Global Warning” segurament marcarà un abans i un després en la seva carrera, i no per la portada horrorosa que té, ja que discos com el “Perstechnique” la superen (per dolenta) en molt.

Aquest abans i després dels Turmion Kätilöt es deu a la manera d’enfocar la música que trobem en aquest disc, ja que, fins ara, les cançons es feien amb aquest mètode tan tècnicament melòman, musicòman i musicòleg conegut per “fer el que els surt de la punta del nap”.

El que passa que aquest nap (o naps en plural, perquè era tot el grup), s’ha vist molt maltractat en directe, amb certes posades en escenes poc pensades en la salut d’aquest, i s’ha vist massa sobreexplotat a l’hora d’entrar a l’estudi.

A part d’aquestes dues o tres cançons per disc que comentàvem abans, la resta era un terrabastall de sorolls i crits, sense massa connexió ni lògica aprehensible.

Així doncs, per a alegria dels seus respectius maltractats naps, han decidit posar-se a composar, i fer-ho pensant i debatent les cançons, en contraposició d’aquella tècnica anteriorment esmentada.

Aquest “Global Warning” ens torna a deixar dos o tres temes decents o mig-bons, com “Kuoleman Juuret”, “Kyntövuohi” o “Viha Ja Rakkaus”, però amb una sensació general del disc molt diferent: la sensació que intenten tornar a agafar les regnes del grup i redirigir la situació.

Encara ens quedem lluny d’himnes en pro del col·lectiu femení en fusteria avançada com fora “Verta Ja Lihaa”, però tenim una música que s’hi acosta més a això, a música, i no a crits descontrolats.

Ah, i per a acabar el disc, “Mosquito á la Carte (to be continued 5)” que, com podeu sospitar-vos lleugerament pel títol, és un grat recordatori al fet que estan com una puta cabra.

Lluís XXIV