Trivium, juntament a Avenged Sevenfold i Atreyu, són dels grups més sobrevalorats del món del metall, en el cas de Trivium, del teòric metalcore que suposadament continuen fent.

Van començar bé, es van refermar amb l’Ascendancy de 2005, i després van anar millorant tant el seu so com la seva mescla de heavy metall, metall alternatiu i metalcore a mesura que passaven els discos, deixant-nos amb una tríada composta per The Crusade (2006), Shogun (2008) i In Waves (2011) que va anar de menys a més, cosa molt difícil en aquest món.

I ja està, el que té de bo Trivium es va concentrar en aquests 5 o 6 anys. A partir de llavors, ni un sol single decent que ens agradés per se i no perquè ens sonava i/o recordava a algun dels singles passats, es diguin Torn Between Scylla and Charybdis, In Waves o Throes of Perdition.

Què té de bo aquest What the Dead Men Say? Que té més cançons potables o passables que els últims quatre discos junts, ja que tenim temes escoltables com Amongst the Shadows & The Stones, Bending the Arc to Fear, Bleed into Me o The Ones We Leave Behind.

Què té de dolent del disc? Que cap d’aquestes cançons és especialment bona ni pot comparar-se amb qualsevol tema de l’In Waves.

Recordo fa anys queixar-me perquè Maiden, Deep Purple o Whitesnake vivien de renda, dels discos fets en un període de 15 anys… però és que ara els grups viuen i són famosos per dos o tres discos, o menys si pensem en Marilyn Manson o els anteriorment esmentats Avenged Sevenfold.

Serà difícil que regni el sentit comú en aquests grups americans i intentin fer una cosa interessant en el futur mentre puguin anar tirant de fama.

Lluís XXIV