Faré quelcom que no he fet mai (o potser sí, però, amb la meva memòria de peix…): criticar que un grup intenti deixar de sonar comercial i es fiqui seriós.

Nicumo porten només 3 discos en més de deu anys de carrera, la qual cosa sol comportar un bon canvi de disc a disc, però, en aquest cas, no és el que ens esperàvem.

Estem ja més que acostumats al fet que els gòtics melòdics que són un xic (o molt) comercials, s’acabin passant de la ratlla i acabin fent pop emo. Però aquest no és el cas dels Nicumo, qui van començar amb aquest toc comercial que ens agrada, però que sempre ens provoca el dubte de si el següent disc serà quelcom popero o no.

Això no és el què ha passat, tot i que mantenen la veu més profunda, així com de gòtic de debò (o de Richmond de The IT Crowd), i la veu més melòdica… de gotiquillu monyes poc fosquet, que diguem, la música que ens porten en aquest “Intertia” és una mica més fosca, més seriosa i sòbria.

I no sé si ells s’ho creuen, si es creuen aquesta música més sòbria que fan… però a mi no m’acaba de convèncer, em sona a una posada en escena una mica forçada i poc natural, perdent aquell ganxo o punch o espurna que tenien,

Mentre que als altres dos discos em van entrar de bones a primeres, sense problemes per a triar dos o tres singles per a punxar per la ràdio… d’aquest ja vaig per la quarta escoltada, i em costa, no me’ls crec, són una mica com en Val Kilmer fent de Batman, que no ho feia del tot malament, però havent vist Top Secret! saps que el paper de la seva vida era aquell i no pas el de Bruce Wayne.

Que la intenció és bona? Segurament. Que no s’han deixat portar per allò fàcil? També. Però… no em convenç.

Lluís XXIV