No comentaré com d’original és en l’actualitat treure un disc homònim… i passarem directament al fet que en Gus G ja no està amb l’Ozzy, i que ha tingut més temps per a preparar el nou treball i també per a canviar una miqueta la formació.

No sabem si el canvi de vocalista ha estat per se o per acomiadament, però ja no tenim al sobrevalorat Henne Basse al capdavant del grup (recordem que va entrar a Metallium com a super-cantant que venia de Brainstorm, busqueu quants discos va gravar amb Brainstorm), i, en el seu lloc, hi tenim a en Herbie Langhans. Personatge pseudo-desconegut, vocalista de Beyond the Bridge, i que en els últims anys sembla haver fotut un salt de qualitat, o això indica el fet que l’hagin fitxat, en poc més de cinc anys, Radiant, Whispers in Crimson, Voodoo Circle i, ara, Firewind.

De fet, tots aquests grups haurien d’haver-ho fet molt abans, sobretot Firewind, insistint en vocalistes d’agudets quan això ja va quedar com a anècdota dels 90.

Herbie és un cantant de l’escola Jorn Lande, qui, al seu torn, ve de l’escola Dio, com podem veure en cançons com Overdrive, que, si no són un homenatge a aquest petit home i gran cantant, s’han passat de frenada amb la influència.

Per tant, amb aquesta veu més greu i trencada, no pots anar a mil per hora, esperar que et segueixi i que quedi més o menys bé.

Aquest nou disc de Firewind és més hardrockero que els seus predecessors, amb unes línies melòdiques que ens recorden lleugerament a Masterplan o al propi Jorn en solitari, encara que també molt més guitarrero (però molt… molt), no fos cas que no es notés que qui mana no és en Gus G.

Amb tot això, l’etiqueta de “power metall” segurament ja no els encaixa, quedant-los molt millor quelcom com metall melòdic amb molta presència de la guitarra solista (però molta… moltíssima).

Han trigat a adaptar-se als nous temps, i a tirar de bons vocalistes en lloc de cantants amb renom, però sembla que per fi reprenen el bon camí.

Lluís XXIV