Recordo una època en què els grups de hard rock i heavy treien com a single una baladeta perquè els no massa amants del gènere es compressin el disc i, potser, després s’escoltessin la resta del cd i els acabés agradant… com a mínim, la segona baladeta que sempre hi havia allà ficada.

Asking Alexandria ens han sorprès en els últims discos per fer tot el contrari: Amb una música més destinada a adolescents emos que al públic metàl·lic, treuen com a singles i, fins i tot, iniciaven els seus discos, amb el tema més potent, que podia fins a incloure veus guturals. Després d’això, teníem ja els temes més pastelons i per a adolescents.

Això no sé si era perquè pretenien ampliar el seu públic a gent més purament metàl·lica, o després de l’esforç inicial, se’ls fonia la gomina del cabell, els porus se’ls obrien amb la suor, i se’ls colava aquesta gomina en el cervell per a la resta del disc.

Sigui com sigui, aquest nou disc suggereix un canvi en aquesta tendència, perquè s’han fet vells per al metall o perquè ja han vist que el públic metàl·lic no pica.

En aquest nou Like a House on Fire ja no trobem cap tema que sobresurti per potència, però si que hi trobem un parell de cançons que s’acosten al so d’uns Papa Roach (els d’ara post-centres de rehabilitació, no els dels discos bons), entre les quals destaca They Don’t Want What We Want (and They Don’t Care).

Més dubtes són les que s’obren davant això, com si hauran passat pel mateix centre de desintoxicació o si, després de donar-se per vençuts amb el públic metàl·lic, intenten fer-se amb una altra mena de nous fans.

Massa dubtes per a tan poc contingut destacable, i una carrera que sembla encallada en música per a gent amb acne.

Lluís XXIV