Paradise Lost Obsidian

Durant la seva trajectòria, els britànics Paradise Lost han passat gairebé per totes les caselles de l’auca del Death/Doom i el Gothic Metal. Ells mateixos van ser pares fundadors del “so Halifax” juntament amb My Dying Bride, i en aquesta etapa van gravar enormes clàssics com el “Gothic”. A partir d’aquest moment, van protagonitzar una gradació gairebé perfecta entre el Death/Doom i el Gothic Metal fins a arribar a un altre gran clàssic, el “One Second”. Posteriorment, fins i tot van atrevir-se a flirtejar amb el Gothic Industrial amb el “Symbol Of Life” i a fer una mena d’estrany tribut a Depeche Mode amb el “Host”.

Amb aquest espectacular recorregut estilístic, entenc que ells mateixos poden estar una mica saturats. Ja no tenen res a demostrar i interpreto que ara van totalment per lliure, sense buscar evolucions ni involucions del seu so, per molt que recentment nosaltres mateixos haguéssim tingut la sensació que tornaven a les seves arrels.

Amb “Obsidian” ens trobem precisament això, uns Paradise Lost lliures de qualsevol lligam i mesclant conceptes de moltes de les seves etapes, amb temes que podrien fer-te pensar en el “Shades Of God” o d’altres més propers a l’anteriorment citat “One Second”. Aquest nou àlbum no passarà a formar part de la seva extensa llista d’imprescindibles, però ens deixa algunes cosetes interessants.

Amb un inici força pesat, obscur i no del tot prometedor, arribem al tercer track “Ghosts”, un tema amb una sonoritat molt clàssica de Gothic Metal i que ve a representar el primer bon tema del disc. “Obsidian” segueix amb alt-i-baixos constants, però oferint-nos altres bones cançons com “Forsaken” “The Devil Embraced” o “Hope Dies Young”, en què trobem a un Greg Mackintosh més clarivident.

Els anys pesen i evidentment els grans dinosaures dels 90 han perdut frescor, però de Paradise Lost encara podem esperar-nos uns quants bons temes per disc.

Ivan Cateura