A la crítica del disc com a mínim passable dels Voodoo Mansion, ja advertíem que estem acaparant voodoos per sobre de les nostres possibilitats, entre Voodoo Circle, Voodoo Six i algun més, entre els que citàvem als Voodoo Vegas.

Doncs bé, per al·lusions, no perquè tinguin res a aportar al món de la música, Voodoo Vegas treuen nou disc del que ja fa temps que fan: un hard rock classicot que només sobresurt de la pila perquè la veu de Lawrence Case és massa cridanera per a aquest estil.

Com els altres voodoos d’enguany, portada lletja, no tant com la de Voodoo Mansion, que allò ja és com perquè et sagni la mirada, però si que van a l’una amb Voodoo Six, un dibuix tirant a cutre i que, de bones a primeres, sembla que li estiguin fotent bofetades al pavo aquest, però, amb paciència i tenint en compte el títol del disc, arribes a suposar que és quelcom més.

Música normaleta, sense ganxo, sense una producció remarcable, que passa sense pena ni glòria pel reproductor de música.

M’imagino reunint a tots aquests voodoos, acordonar-los amb cinta de la policia, i posar-me davant amb el palet aquell lluminós que porten als controls nocturns, fent senyals a la gent que s’acosta per curiositat perquè segueixin el seu camí, dient-los: “senyors, gens interessant per aquí, prossegueixin, si us plau, no es detinguin”.

Lluís XXIV