Rannoch Reflections Upon Darkness

Si Rannoch fossin el personatge d’un joc de rol del qual has de determinar les seves habilitats, podríem assignar-los les següents: qualitat compositiva notable, producció notable-alta i originalitat baixa.

Aquest combo britànic presenta el seu segon àlbum després d’un silenci de set anys, i no amaguen en absolut que la seva màxima influència són Opeth. La intro del disc es diu “Advenæ”, gairebé com un dels temes més emblemàtics de la banda de Mikael Akerfeldt. Però un cop comença la salsa del disc, les similituds compositives segueixen essent molt evidents, mesclant el Death Metal melòdic i el Rock/Metal Progressiu amb unes maneres i proporcions molt similars.

Els al·lèrgics a aquell recurs musical que científicament sol ser conegut com a “tiruriru”, pot ser que no rebin de molt bona gana el primer tema “De Heptarchia Mystica”, però amb un mínim de paciència la cosa es recondueix ràpidament d’una forma molt eficaç. Quan de veritat t’adones que estàs escoltant un bon àlbum és quan tens el “Reflections Upon Darkness” posat de fons, sense fer-li gaire cas, i t’adones que hi ha moments concrets que t’obliguen a aixecar les antenes per més que estiguis fent alguna altra cosa. Això succeeix amb el riff de “The Hanged Man”, un cop acabada la intro, i amb les parts semiacústiques centrals de “The Devoured”.

Com tot bon disc del seu gènere, aquest àlbum de Rannoch difícilment entrarà de primeres, però té suficients arguments compositius com per a merèixer unes quantes oportunitats i permetre’l que aixequi el vol.

Ivan Cateura