Lamb of God Lamb of God

Sembla que algun membre de Lamb Of God fa uns anys va trepitjar una merda de la mida d’un diplodocus. Recordem que l’anterior àlbum d’aquest combo de Richmond venia precedit per uns seriosos problemes legals de Randy Blythe amb la justícia de la República Txeca. Doncs bé, un cop superada aquella tempesta, el 2017 en Chris Adler va patir un important accident de moto que el va apartar temporalment del grup. El 2019 aquesta “temporalitat” va convertir-se en un abandonament definitiu de Lamb Of God. En algunes entrevistes, Adler deixava entreveure que estava cansat d’estar repetint sempre la mateixa fórmula.  Una mica exagerat potser?

Doncs sembla que el temps pot acabar donant la raó al bo de Chris Adler. Lamb Of God han fet aquella cosa que fan molts grups quan volen indicar-nos que estan iniciant una nova etapa: un disc homònim. El resultat musical d’aquest nou àlbum ve a ser el que solen mostrar molts grups veterans plenament consolidats, i el que ja ens deixava entreveure el seu exbateria: una repetició d’esquemes i fórmules.

Mark Morton segueix creant riffs increïbles, i Art Cruz fa una notable tasca a la bateria – de fet el va recomanar el mateix Chris Adler -, mostrant que sap replicar força bé la potent personalitat que sempre ha tingut Lamb Of God a la secció rítmica. Els problemes que trobem en aquest disc homònim són sobretot dos: tot plegat fa olor de fritanga i a reciclatge, i és molt difícil trobar un single clar que no puguis deixar d’escoltar. Sí que trobem cosetes interessants, com la intro Stoner de “Chekmate” i alguns passatges de “Bloodshot Eyes” i “On The Hook”, però és insuficient per a un disc que estigui a l’alçada del grup que va renovar el Groove Metal a principis d’aquest segle.

Ningú els podrà discutir a Lamb Of God que segueixen tenint un directe espectacular digne de la primera línia dels principals festivals de Metal, però compositivament comencen a mostrar símptomes de desgast.

Ivan Cateura