No sé què ha passat aquestes setmanes, si Frontiers Records portava setmanes amb restrenyiment i ho ha deixat anar tot de cop, però vaja, en pocs dies tenim Paralydium (que psé), Smackbound i Electric Mob (bé), Vega (la monyarnada del mes), els des de fa 20 anys avorrits amb ganes House of Lords, i el nou treball de Magnus Karlsson amb els seus Free Fall.

Haig de dir que tinc feblesa per Karlsson, no especialment pels seus grups propis, més aviat pel que aporta als que el fitxen, com va ser el cas de Bob Catley en solitari, que va recuperar una elegància que Magnum havia perdut feia més de dues dècades i que després re-va incorporar al grup quan es va dissoldre el projecte en solitari… si això pot ser.

Free Fall es mou entre el hard rock i el heavy metall més melòdic… cosa que com suposeu, no trencarà esquemes ni ens obrirà un nou univers dins de la música… tot el contrari, és una música que hem escoltat massa vegades.

Però el que diferència a Free Fall de molts altres grups és aquesta elegància que és capaç de transmetre Karlsson als seus grups si es donen les circumstàncies adequades. Aquí s’han donat, es nota que se sent a gust i ha sabut transmetre aquest toc tan particular.

El segon que caracteritza al grup és l’elecció de vocalistes, que segurament no seran els noms més coneguts del gènere (encara que no hi ha cap adolescent del qual no hàgim sentit mai a parlar, ja que de gairebé tots ells n’hem parlat en aquesta web l’últim any), com Renan Zonta, Mike Andersson, Ronnie Romero, Dino Jelusick o Tony Martin, però sí que són apostes encertades per a cada cançó… bé, les dues cançons on canta en Magnus… podrien estar millor, però segurament ja ho sap i per això la veu està un xic per sota de la música.

No impacta, no impressiona, però és un disc variat i que es deixa escoltar força bé.

Lluís XXIV