Sabeu quan us trobeu pel carrer al típic guaperes del col·le, 20 anys després, i està calb, gordo i fet una merda? Aquell que lligava tant i no en deixava cap per als altres, que ara paga les pensions a les seves dues exdones i als cinc nens que segur que no són seus? Doncs aquest pavo serien Ensiferum a nivell musical.

Van marcar una època dins del folk-viking metall, van desaparèixer una època de les nostres vides i, en tornar, ens trobem amb una desfeta del que van ser.

Han canviat als dos vocalistes, amb encert en les guturals amb el fitxatge de Petri Lindroos, ex-Norther, però sense tan bon resultat en la decisió que les veus netes les faci Markus Toivonen (guitarra) i Sami Hinkka (baixista). Podríem fer acudits sobre per què li donen més treball a un baixista, però no cal, perquè l’acudit d’aquest disc són les veus melòdiques… bé, hi ha veus melòdiques i veus a lo “Kiske-quan-es-pillava-els-ous-amb-la-tapa-de-un-piano”.

Com va passar amb Crematory, no tothom està capacitat per a fotre crits i que quedin bé, i aquesta n’és una altra mostra, carregant-se temes que podrien estar bastant bé a nivell folkie com Andromeda o Run from the Crushing Tide.

A nivell musical, també van una mica perduts, intentant acostar-se als Turisas més èpics en temes com The Defence of the Sampo, sense arribar a aconseguir-ho, però és el tema on més podem reconèixer als Ensiferum que una vegada van ser. La resta de temes, poc tenen a veure amb el folk que van fer en el passat, i més han de veure amb intentar imitar als Alestorm i el metall piratilla que tan de moda està, tant a nivell musical com a les lletres… que ja em diràs tu, després de la trajectòria de Ensiferum, a què collons ve ara fer lletres de monstres de la mar i de rom i dones.

Mira que no sóc d’intros, però del disc, em quedo amb el tema de The Defence of the Sampo, i la intro que colaria com a tema per als crèdits de Pirates del Carib 26.

Lluís XXIV