Tercer disc ja dels austríacs, i primer amb productor extern, Tom Dalgety, productor multi-premiat i reconegut al qual l’equip Paranoia creu que algú hauria de tancar, vexar, violar i no deixar-li produir més discos de metall. Per què? Doncs perquè a part del Sorceress de Opeth que va significar un lleuger repunt en la seva caiguda lliure (cosa que tampoc era massa difícil), el trobem produint el gir popero de Ghost a partir del seu EP Popestar i aquella cosa que van treure després del Prequelle. També acaba de produir el nou Dead d’en Hank Von Hell, portant-lo a músiques més discotequeres que no enganxen gens amb el gamberrisme musical del seu anterior i molt bon disc. I ja, com a colofó final, l’últim disc dels Rammstein del qual no salvem ni la portada.

Doncs bé, també s’ha carregat als Kaiser Franz Josef, una banda amb un EP i dos molt bons discos, i de les poques que, encara que fossin auto-produïts, no havíem reclamat el que es busquessin un productor per a treure’ls una mica més de suc.

Per què no ho havíem reclamat? Doncs comentàvem en l’anterior disc que, encara que tenen una veu d’aquestes d’ous pillats amb la tapa d’un piano que tant molesten, en el conjunt d’aquesta mescla de rock setentero i rock modernillo, els quedava bé i encaixava a la perfecció.

En aquest III la cosa canvia, amb temes com Dive, Strip My Soul i Rings to the Bone que se salven, cap arribant a poder eclipsar als singles de discos anteriors, i una resta del disc on perden aquest so global on encaixava tot, i on ja et molesta aquesta veu, la falta de ritmes ballables i molons… una mica tot.

Hi ha grups que ja molen per si mateixos, però l’afany de convertir-los en grups mediàtics se’ls carreguen. Ho vam veure fa poc amb Greta Van Fleet, i ara, amb Kaiser Franz Josef, una llàstima.

Lluís XXIV