Vuit discos i onze EPs en poc més de 15 anys no és poca cosa, i això que aquests russos han tingut èpoques d’aturada o de no parar de treure coses rares i recopilatoris, com en aquests últims dos anys.

Per a qui no els conegui, són un grup de gòtic melòdic… en teoria sense més, amb veu masculina i veu femenina, encara que es combinen poc, és a dir, en Yan es canta les seves cançonetes, i Anna les seves.

És un grup bastant sobri en l’apartat musical, que no es deixa influenciar per estils més moderns/alternatius, i que manté el gòtic melòdic en la línia del que hauria de ser. Sense arribar a ser uns números u en el seu gènere, sí que van editant discos amb bones cançons i bon resultat en general.

El problema el tinc amb l’Anna Dust, que fins fa poc cantava el gòtic melòdic com cal cantar el gòtic melòdic: melòdic, sense més. Ara, en canvi, s’ha animat, i ens va pujant de tons on no feia falta com si una Tarja Turunen l’hagués contagiat d’alguna cosa.

Per què el gòtic no pot ser gòtic sense més? Per què si barregem gòtic i vocalista femenina són necessaris tons tan alts?

En aquest “Honest” trobem molt bons temes, i més comptant la carrera que porta aquesta gent que sembla no tenir fons a nivell de composició, temes com Anyway, Elaborate Disguise (cantats per Yan), Ain’t Sorry (a duo) o Hate at First Sight (Anna), estan molt ben pensats i executats, però quan canta l’Anna sola, com aquest primer single de Hate at First Sight o d’altres, perdem la sobrietat d’aquest gòtic melòdic i ens anem cap a un mal anomenat gòtic simfònic sense la consistència ni la serietat que tenim quan no és ella la veu principal.

Decepció amb aquesta gent, perquè la majoria de cançons donaven per a molt més, però encara en podem salvar algunes d’elles.

Lluís XXIV