Tres discos ja en poc més de tres anys d’aquest grup de metall alternatiu/nu metall amb una frontman que pot anar sense problemes de la veu esquinçada a la gutural.

Quan un grup no es pren el temps necessari per a parar, composar, comparar i anar donant voltes a les cançons, es nota, i aquest és el cas dels Null Positiv, després d’un bon debut, un segon disc acceptable, i ara, un tercer… passable.

No hi ha cançons rodones ni singles clars, sí que tenim riffs molons per aquí al mig, alguna tornada ben quadrada, les poques parts vocals melòdiques que hi ha, no estan malament… però no està tot en una mateixa cançó.

Les cançons amb una base contundent, fallen amb tornades simples i poc atractives, els temes que tenen bones melodies, no es resolen bé, com és el cas d’Insomnia, que comença demolidora, i a meitat de cançó canvia a quelcom melòdic i lineal, sent una cançó totalment diferent a la que havien fet al principi.

Independenz, que dóna títol al cd, intenta ser quelcom entre alternatiu i industrial del vessant més èpic, però aquí ha fallat la producció, perquè no acaba de donar el resultat esperat.

I així amb la resta de cançons, si no fallen d’una banda, fallen per una altra, sent un “quiero y no puedo” constant, mostrant una gran falta d’imaginació a l’hora de composar, i una bona falta de recursos que no siguin els constants i marejadors canvis de la veu d’Eli Berlin.

Potser haurien de provar un so més americà, menys saturat, tallar les guitarres i buscar cosetes, perquè ara mateix, és un aldarull de distorsions sense un resultat massa agradable a l’oïda.

Lluís XXIV