12 anys de carrera, 18 discos… aquesta gent s’avorreix una miquiua.

Se’ls classifica com a power metall o speed metall, cosa que et tiraria enrere si ja véns avisat que són japonesos i, realment, hi ha massa grups que s’assemblen i que, entre la veu aguda (sigui masculina o femenina), i l’entonació japonesa, et produeixen força mal de timpans.

A veure, aquí tenen una senyoreta també cantant amb veu agudeta i que, canti en anglès o en japonès, tot sona igual (a oïdes d’un no-japones, és clar).

Però es diferencien de centenars d’altres grups del gènere per diverses coses, algunes de les quals els fan més atractius o, almenys, suportables per als no-massa-amants-del-power.

Primer, tenen una veu esquinçada i una gutural masculines que combinen amb la femenina melòdica, predominant en alguns temes per sobre de la veu femenina.

Un violí que no és omnipresent, però si que atreu tota l’atenció en determinats moments de les cançons, estant en totes elles.

I tercer, uns cors molt propers als d’Angra dels bons temps, cosa que un pensaria que sí que quadra amb la veu melòdica (o cridanera) femenina, però no amb les guturals i/o esquinçades… doncs també colen per aquí. A més, a aquests cors els solen acompanyar teclats i violí, cosa que queda força bé.

No és cap obra mestra, i, a més, pel què es veu, van prometre treure disc 100 dies després de l’anterior, i quasi que la pandèmia els va fotre les previsions enlaire, d’aquí el títol… però, tot i així, millor que molts discos de power (japonesos o no japonesos) i, com a mínim, curiós d’escoltar.

Lluís XXIV