Encara recordo la grata sorpresa que em va suposar el seu retorn al 2005, després de 15 anys d’aturada, amb aquell Reborn tan molón. No és que m’hagi apassionat mai el grup… una cançoneta per una banda, una altra d’un altre disc… però va sortir poc després d’un altre gran retorn, el dels Europe, amb aquell Start from the Dark que reprenia la seva carrera però amb un so molt més modern.

I, efectivament, Stryper havien seguit les passes dels suecs, i aquell Reborn també ens sorprenia pel seu so tan actual (de hard rock de fa 15 anys, tampoc és que es posessin a sonar com Gojira o Linkin’ Park).

Però els fans de tots dos grups estan anyencs ja, i totes dues bandes van fer un pas enrere en la seva “modernitat”, passet en el cas d’Europe, passa de gegant en el cas d’ Stryper, per a recuperar als fans que no havien entès què eren aquests ritmes que no sonaven als 80.

Doncs bé, mentre Europe han anat combinant el seu so clàssic amb coses més modernetes, Stryper han fet com aquella famosa medusa que inverteix el seu cicle vital per a tornar als seus inicis, però fins i tot passant-se de frenada.

En aquest “”””nou”””” Even the Devil Believes, tenim cançons que no només sonen clarament als Stryper dels 80, si no que tenim cançons que sonen a altres grups d’abans d’aparèixer Stryper en escena, ja que el seu primer disc és del 85, i tenim temes de títol tan poc monyardón com “Make Love Great Again”, amb una base rítmica treta directament del The Trooper dels Maiden (del 83), o altres cançons que sonen als Saxon de finals dels 70…

Si a tot això, li sumem que les lletres vomitivament ultra-cristianes (fins i tot més que en les “””millors””” èpoques dels Narnia) ja fan més pena que una lliçó d’història impartida per Tierra Santa… ens queda un disc només per a aquells ultra-catòlics que creguin que Reagan continua sent president als EUA.

Lluís XXIV