Després de gairebé 20 anys d’absència en els quals ningú els havia trobat a faltar, ni quan t’escoltaves el Don’t Fear the Reaper en un bar o a la ràdio pensaves: “Seguiran en actiu aquests?”, no. Suposaves que, havent començat a mitjans dels 60, ja havien desaparegut del mapa deixant uns quants clàssics pel camí.

Doncs sembla que estan vius… bé, potser m’he passat amb el plural, ja que fa més de 35 anys que només queda en Buck Dharma com a únic membre original de la banda.

Se’ns anuncia el disc com el “més variat i inspirat de la història de la banda”, i no els trauré la raó, de fet, deixant de costat grups com a Ultra Vomit o similars, feia temps que no m’escoltava un disc on no sabessis identificar quin estil podria definir una mica al grup, i és que passem de temes hardrockeros, a uns altres més punkarres, a uns d’altres més propis del folk-rock dels 60, sense cap fil conductor que ens ajudi a no marejar-nos.

Se m’ha fet molt difícil escoltar el disc sencer, i més amb un Buck que està com abuelete ja, i no dóna per a segons quines cançons. Si que arriba a les tranquiletes, i, sent una característica de tota la vida dels Blue Öyster l’emprar melodies corals per a les tornades, no entenc per què no han volgut fer-ho allà on el Sr. Dharma va excessivament forçat.

Sí que és variat, però inspirat… ja no tant, a la majoria de cançons els falta ganxo, i, quan en lloc de treure un cd amb 8 o 10 temes que estiguin més o menys bé, vomites aquí 14 cançons totalment diferents les unes de les altres i poques que tinguin un mínim ganxo… el que s’ha dit, es fa costós d’escoltar.

Que als 72 anys ja no es pot demanar molt més? Sí, es pot demanar que, si no té res especialment interessant que oferir, que es quedi jugant a caseta amb els néts, i deixi a la sang jove prendre el relleu.

Lluís XXIV