Dèiem del seu anterior Helix que provocava vergonya aliena, que havien passat del modern metall més comercial i electrònic a quelcom similar al pop però amb base de reaggetón

Si a això, li sumem que els dos anteriors discos a aquell Helix van ser totalment oblidables, doncs no tenim una massa bona proporció en els 5 discos que havien editat.

En aquest Manifest hi ha un canvi, la veu gutural de Henrik Englund pren més protagonisme i es torna més agressiva, no sent només un mer recurs per a doblar les veus melòdiques de Nils Molin i Elize Ryd, tenint fins i tot més segons per cançó que la pròpia Elize.

Això, sumant-hi una base més metalera i menys reaggetonera (el so de la batería passa de ser totalment electrònica a quelcom fins i tot massa sec), ens marca un gir que no esperàvem, un gir de tornada al metall, encara que dubto molt que això els serveixi per a tornar a aparèixer mai de la vida a la Enciclopaedia Metallum.

Això és el bo… el dolent… que en Nils segueix sense encaixar, amb Dynazty està que se surt, i a la resta de col·laboracions el seu treball és remarcable, però a Amaranthe només serveix perquè no es noti tant que la Elize Ryd només sap fer una melodia vocal i repetir-la fins a la sacietat, és una mica la versió vocal dels solos de l’Angus Young.

Si li traiem a aquests dos, i poséssim aquí a un Johnny Lindkvist o a un Andy B. Frank, doncs no estaria tan aquest disc, però clar, digues-li tu a un fan d’Amaranthe que el que sobra aquí és la Srta. Ryd, li explota el cap.

Disc que millora els tres anteriors, cosa que tampoc era massa difícil, però que tampoc arriba a bon port ni ens dóna massa esperances, perquè, a la que arrenca alguna cançó mig bé com Scream My Name, ha d’entrar primer en Nils amb una melodia així com amonyardada i fora de lloc, perquè després entri la Elize amb la mateixa melodia que li hem escoltat en desenes de cançons, i convertir el disc, una altra vegada, en quelcom totalment prescindible.

Lluís XXIV