Obsidian Kingdom Meat Machine

Escoltar cada nou àlbum d’Obsidian Kindgom és un repte. Cada disc és molt diferent de l’anterior, i que te n’hagi agradat molt un, no implica que puguis connectar fàcilment amb el següent. En aquesta ocasió, el primer gran repte és mirar la portada del disc, una de les més difícils de contemplar que recordo, juntament amb la del “Metal Magic” de Pantera.

Però bé, un cop superat aquest primer obstacle, “Meat Machine” és un àlbum amb el qual és molt més fàcil endollar-se que l’anterior “A Year With No Summer”. El punt de connexió entre els seus tres àlbums és l’Avantgarde en tota l’amplitud del concepte. En aquesta ocasió la seva proposta em recorda lleugerament a les maneres d’uns Faith No More o uns The Dillinger Escape Plan, no tant per la música en sí, sinó per la mescla entre sofisticació i bizarrisme que mana en el disc. Bé, i també per algunes parts vocals que poden arribar a recordar-te a en Greg Puciato.

El que, a priori, em fa una mica de por d’aquest tipus de discs és que no es deixin perdre ràpidament en atmosferes i moments més reflexius que et puguin dur a perdre l’atenció en el què estàs escoltant, però “Meat Machine” sap anar al gra. Els passatges més atmosfèrics estan molt ben encaixats i donen pas a moments d’intensitat, melodia i fins i tot èpica, que equilibren molt bé les cançons.

Com dèiem, cada nou àlbum d’Obisidan Kingdom és una història diferent. Jo encara tinc el seu debut “Mantiis – An Agony In Fourteen Bites” en un altar, però aquest nou “Meat Machine” amb una proposta totalment nova, també arriba a nivells d’excel·lència.

Ivan Cateura