Seether és un grup que sempre, en tots i cadascun dels seus discos, em provoca dubtes. La dicotomia de si m’ha agradat molt o potser no tant. Si és per a mi un bon disc o tampoc n’hi ha per tant. Si un grup del nivell i popularitat de Seether haurien d’anar més enllà i sorprendre més o el que fan és més que suficient … En cadascun dels seus discos he tingut la mateixa lluita interna. I a la fi, la meva resposta acaba sent: depèn. Depèn del moment en que me l’escolti, depèn d’on tingui jo aquell dia el llistó de l’exigència.

Si Vis Pacem, Para Bellum“, del llatí “Si vols pau, prepara’t per a la guerra”, ja em resulta molt atraient amb el seu títol. Mola, és original, diferent i sobretot suggerent. La seva portada, molt estil Seether … m’agrada també. I l’inici del disc és potent, bo i variat. I … enganxa. Sí, perquè “Dead and Done“, “Bruised and Bloodied“, Wasteland “,” Dangerous “i” Liar “(els cinc primers tracks) poc tenen a veure l’un amb l’altre. Estem davant d’una entrada amb gust de muntanya russa de sensacions. Potència, mala llet, comercialitat, calma, emotivitat, melodia … Mix de sensacions diverses i totes elles des del seu costat més positiu. Però amb una robustesa i solidesa aclaparadores. I … enganxa.

I és a partir d’aquí que s’em generen els dubtes. Ja que la mateixa muntanya russa de sensacions es manté també en la segona meitat del disc, però és una muntanya russa més inestable. I no per falta de qualitat sinó per tenir menys robustesa que el seu quintet inicial. A cada un dels temes sempre trobes alguna cosa; una tornada, un riff, un “ritmillo”, una melodia, una aturada, un detall … però és més aleatori i depèn del moment en que t’enganxi quan l’escoltes, pot arribar a fer-se pesat, tot i tenir per sort aquesta “Beg” de pel mig, com un tractament alternatiu i bastant efectiu contra l’estrès (i les teves cervicals). “Beeeeeeeeg Motherfucker Beeeeeeeeeeeeg”!!!

I així de boig i fotut del cap es queda un. En qualsevol cas, dit tot, amb alts i baixos millors o pitjors, amb dependències del moment i amb tot el que vulgueu, aquest vuitè treball dels sud-africans liderats per Shaun Morgan es manté en el top de referents del gènere. Encara que difícil és ara decidir de quin gènere són uns referents, ja que van començar amb això del Post-Grunge, es van moure a allò del Rock Alternatiu, van tornar a fer un moviment de tornada al Post-Grunge i ara s’han acostat més al Grunge. I quan un grup es mostra tan sòlid i còmode en tot el que fa, només hi ha paraules de grandesa i enaltiment cap a ells, fins i tot per a gent com jo que en cadascun dels seus àlbums troba que sempre li falta una mica per arribar a la nota més alta. Fins i tot amb tot el que jo pugui dir, “Si Vis Pacem, Para Bellum” és un bon disc i el recomano.

Sergi