M’imagino a les seves respectives mares pessigant-los les galtes i dient-los: “Qui és el grup més original del món, eh? Qui és?”, i que ells responguin: “No sé… Dustland Express? Zeal & Ardor? Evanescence? Maluma? Els Chunguitos?”.

Vint anys porten ja (que tocaria anar pensant a canviar-se de nom), i, amb aquest, vuit discos, i encara no han aconseguit tenir un so propi i personal, portant-nos a través de la seva música per un passeig que va del post-grunge al rock-metall alternatiu, de Nickelback a Three Days Grace, fins i tot fins als Dark New Day en temes com a I Wish.

Per sort, parlem d’aquests grups en les seves bones èpoques, on sabien trobar un riff senzillet, una melodia i un cor que bastessin per a fer-nos vibrar amb cançonetes senzilles, però resultones.

Això és el que avui dia continuen fent 10 Years, temes no massa complexos, amb melodies senzilles però que enganxen bé, riffs i ritmes bàsics, però ben combinats, i una veu que no és cap meravella ni per to ni per registres, però que compleix en tots els terrenys requerits per la música.

Tot això, al costat d’una producció cuidada, unes guitarres que embolcallen bé a aquesta veu i unes aturades o micro-aturades molt ben calculades en gairebé tots els temes, doncs ens donen com a resultat un disc molt fàcil, comercial, però resultón, que entra bé.

Per a resumir, res especialment espectacular, res extremadament complex ni complicat, res massa original… però que no està malament en el seu resultat final.

Lluís XXIV