Deftones Ohms

Si el 1997 no hagués engegat un dia la tele per mirar l’Sputnik (el programa de televisió) i m’hagués topat amb el videoclip de “My Own Summer (Shove it)”, amb aquell riff absolutament incontestable i demolidor, és possible que mai hagués prestat massa atenció a Deftones.

I és que aquest grup de Sacramento sempre ha estat una rara avis en el submón del Nu Metal. Tot i que quan volen saben ser directes i contundents, la seva música sempre s’ha nodrit molt d’atmosferes i textures més que de grans himnes.

Amb “Ohms” ens trobem amb un dels millors àlbums que han gravat Deftones en els últims anys, i amb una interessant mescla d’aquests dos mons: els riffs blindats i monolítics, amb els passatges més introspectius. El gran salt que trobo en aquest “Ohms” respecte a anteriors treballs, és que l’Stephen Carpenter a les guitarres i l’Abe Cunningham a les baquetes es mostren en un moment molt lúcid. Pots agafar els temes, intentar aïllar mentalment els seus instruments, i gaudir del disc des d’una altra perspectiva.

Un altre punt important a tenir en compte és la producció. Aquesta gent sempre ha treballat molt aquest aspecte, però en aquesta ocasió tot sembla estar equilibrat perfectament en el punt que li pertoca.

Si volem buscar-li algun “però”, a nivell molt subjectiu, el podem trobar en algunes línies vocals d’en Chino Moreno. No ha abaixat el seu nivell com a vocalista, però en alguns fragments del disc abusa bastant de l’efecte “veu de ràdio”, com en el cas de “The Link is Dead”. Cosa que pot arribar a esgotar una mica.

Per música i trajectòria, Deftones són l’únic grup del seu gènere que no ha patit alts i baixos. A còpia d’editar bons àlbums, no barallar-se massa i no caure en els braços de l’excés d’hidratació, de l’amor pel cotilló ni de les visions celestials, han pogut transcendir l’esclat de la bombolla del Nu Metal.

Ivan Cateura