Black Stone Cherry portaven ja uns discos de baixada, després de dos primers discos absolutament espectaculars, i un tercer que estava molt bé, van treure un quart disc… que psié, per qualificar-ho en pla tècnic. Després va sortir aquell disc conceptual sobre la vida i la mort a les brases del pollastre americà, Kentucky, que millorava un xic, però era només un miratge. Davant l’estancament, van començar a jugar amb el blues… i clar, és blues, no demanis que sigui entretingut ni potent.

Després es van dir “hem deprimit a tots els nostres fans, què podem fer per a animar-los?”, i, efectivament, van pensar que l’electroacústic era el millor per a animar a la gent… doncs si no t’ho fan uns Tesla o uns Cinderella als seus bons temps… serà que no. I no va colar, i el pitjor és que, per a sortir del forat, van editar un segon EP de blues encara més soporífer que el primer.

Algun de l’equip tenia esperances… jo, no. Jo ja els donava per perduts, fins que va aparèixer el primer single, “Again”, que em va fer aixecar les orelles, i em vaig dir: “Eh, que aquests són els Black Stone Cherry… però els bons, no els d’ara”.

El segon single, “Ringin’ in my Head”, també era potent i també ens recordava als BSC dels seus primers discos, estava jo ja bavejant a l’espera del disc, quan va sortir el tercer single, aquesta cosa que s’ha posat ara de moda que ja t’has escoltat tot el que té de bo el disc quan surt, com els trailers de les pelis d’acció, que actualment, ja no fa falta que et miris la pel·lícula. Doncs bé… aquest tercer single, “In Love with the Pain”, ja era més tranquilet, però tenia el seu què i no avorria… i ja va arribar el disc sencer, aquest “The Human Condition”.

Doncs bé… com els trailers de les pelis d’acció, el bo eren els singles, a la resta de temes, els falta xixa, els falta espurna, i els sobren acústiques i coses que avorreixen.

Per Déu! No madureu! Que us punxin el virus de la síndrome de Peter Pan o quelcom així, però heu demostrat amb aquests tres singles que encara ho porteu dins, a veure si amb el pròxim tenim més sort.

Lluís XXV