Wytch Hazel són una banda britànica que podríem englobar dins d’aquesta denominació lleugerament passada de moda, la New Wave of British Heavy Metal, que, si contem que aquesta nova ona era de finals dels 70 i que d’això ja fa més de 40 anys… això de la part del New, no sé, dic jo, que potser caldria revisar-ho.

La cosa és que aquesta gent no es van incorporar a la NWOBHM a finals dels 70… de fet, calculo que ni havien nascut en aquells dies. I és que un grup de nens que rondaven els vint-i-pico anys, va crear Wytch Hazel el 2011, van treure vàries demos i splits, i fins el 2016 no va sortir el primer disc, el 2018 el segon, i ara, també dos anys després, el tercer. Com es nota que són britànics i pràctics, a dos anys per disc, i enumerant-los perquè no ens despistem.

Centrem-nos… en la música, direm que és un heavy-rock dels vuitanta, amb tocs setenteros com poden ser els teclats… com la majoria de grups de la NWOBHM, però, i malgrat el que suposaria un… no s’assemblen a cap grup d’aquella fornada, encara que si que tenen el deix d’alguns d’ells.

Sense sonar per a res a Saxon, sí que tenen aquella elegància musical i aquest saber cantar heavy metall sense pujar de tons, amb uns ritmes que cavalquen una mica com els Maiden, tot i que amb un so de baix i bateria que ens recorda més als propis Saxon o a Praying Mantis.

I podríem continuar trobant connexions, però sense trobar una inspiració clara ni res que s’hagin copiat de cap dels grups originals d’aquella generació.

Ja sabeu que jo m’inclino a no voler saber res de grups que fan el que ja van fer molts d’altres abans, que per a mi no té gens de gràcia mirar cap endarrere i no pas cap endavant… però a vegades et trobes excepcions com aquesta, que, sense ser un disc ni excel·lent ni de notable alt, t’entra bé, són temes agradables d’escoltar i és un grup que hagués tingut el seu espai si haguessin aparegut als 80.

Lluís XXV