No m’agrada Marilyn Manson. Ni m’agrada ni m’ha agradat mai. Encara que puc reconèixer algun bon disc, o alguna bona cançó … però en general no, ni m’agrada, ni m’ha agradat, ni em començarà a agradar ara. I crec que no m’equivocaré gaire si faig extensible aquest sentiment amb la resta de l’equip de Paranoia Metal Show. Ara és quan li dono aquest cop d’efecte radical a la crítica i dic que aquest “We Are Chaos” és brutal, que incomprensiblement m’ha encantat i que on vaig dir blanc ara dic negre.

Però no, no ho faré, he estat molt clar en les primeres línies, no em començarà a agradar ara. Però també m’agrada ser just amb el treball de tot el món, i seré realista amb aquest nou àlbum d’aquest polèmic i carismàtic personatge. “We Are Chaos” la veritat que sorprèn. No és un disc que a simple i primera escolta relacionaries directament amb el concepte que un podria tenir sobre Marilyn Manson. De fet, si no fos per la seva inconfusible manera de cantar, resultaria gairebé impossible pensar que estàs davant d’un disc d’ell. I més si ens centrem en la primera meitat de l’àlbum, perquè clarament tenim dues parts molt ben diferenciades. Els primers cinc temes, que, llevat d’un primer tema més aviat canyer, la resta és una mica més pla, tranquil i experimental, quelcom diferent en la carrera de Manson, més intimista fins i tot m’atreviria a dir, i amb alguna que una altra influència a Depeche Mode i sobretot David Bowie. Sí, sí, tanques els ulls i en diversos passatges creus estar escoltant temes del senyor Bowie però cantats amb aquesta veu rara del senyor Manson. I la segona meitat, les següents cinc cançons, més estil Manson habitual, amb algunes experimentacions puntuals, però més proper al que ens vindria tenint més acostumats al llarg de la seva discografia.

Reconeixeré que, encara que en general el disc no m’ha acabat d’agradar, me l’he escoltat moltes vegades perquè la veritat, té alguna cosa que atrapa, per la qual cosa entenc que un fan de Marilyn Manson, veurà en aquest “We Are Chaos” un bon disc, segurament del millor dels últims anys, fins i tot sense forçar ni arriscar en desmesura en la part on se sent i s’ha sentit clarament còmode durant la seva carrera. Però aportant una perspectiva nova a la seva música com és la de la primera part del disc. Sí, ho reconec, alguna cosa m’ha atrapat, m’ha agradat més del que esperava (partint de la base que no esperava absolutament res) i hagués volgut. Però de la mateixa manera em falta una mica més d’estabilitat i constància al llarg de l’àlbum, algun ingredient més en la fórmula que faci que m’atrapi del tot, suficient per dir “m’agrada” i per descomptat, em sobra la veu de Manson, que se suposa que és part de l’encant … “encant” …

Així que … en poques paraules … bé … millor … però PSA …

Sergi