No Remorse records 2020

Si fa poc parlàvem dels Wytch Hazel i la seva arribada lleugerament tardana de poc més de 35 anys a la New Wave of Brittish Heavy Metal, avui toca parlar d’Eternal Champion, els seus homòlegs americans.

Homòlegs perquè van aparèixer per la mateixa època, el 2012, tot i que Eternal Champion van amb més calma que els britànics i aquest és tan sols el seu segon treball.

Portada casposa, era acceptable als 80, però ara, fins i tot per a la majoria dels més aguerrits defensors del heavy metall tradicional, fa vergonya una portada així de masclista… però ja sabem que hi ha gent que vota a partits que tenen idees de fa 40 anys, així que suposo que la resta d’idees que tenen al cap, també es limiten a aquella època, fent èmfasi en això de “limitar”.

Musicalment també ens proposen un heavy metall estoic, mesurat i moderat, sense crits ni sortides de to, que, d’una banda, s’agraeix, però per l’altra, és la raó principal de massa linealitat al llarg de tot el cd.

És un disc que es deixa escoltar bé, però que no passa d’aquí, ho pots estar escoltant mentre fas altres coses. Però ni deixes de fer aquestes coses per a prestar més atenció al disc, ni aniràs a buscar el seu primer treball si els acabes de descobrir per a posar-te’l just quan acabi aquest.

La majoria dels seus membres provenen d’altres bandes de heavy metall que no han aconseguit mai cridar l’atenció i, amb aquest altre projecte, van pel camí de fer el mateix.

Lluís XXV