Us seré sincer, jo creia que havien tret quatre o cinc discos, que havien desaparegut després del “Condition Red” i que havien tornat més de 15 anys després amb la regravació del “Megatropolis”…

Doncs no, resulta que aquesta gent ha anat traient discos sense parar, i que aquest ja és el núm. 14, per a això podria haver-me donat certa pista el fet que el “Megatropolis” original ja és posterior al “Condition Red”, però bé, això passa perquè porto ja uns 20 anys esquivant els discos de power com si fossin caques de gos al mig de la vorera.

I per què aquest interès ara per Iron Savior? Doncs perquè ens van enviar el disc, i vam començar a fer broma amb qui feia la crítica… i entre broma i broma, se’m va picar i el vaig escoltar. Per què? Ni idea, tinc un munt de sèries acumulades i aquí estic jo escoltant-me el disc per quarta vegada.

La cosa és que després de saltar-me la intro de rigor (que en posteriors escoltes sí que vaig deixar i no sé si és volgut o no la semblança al solo de l’Eddie Van Halen de la BSO de Top Gun) i d’aguantar sense massa problemes la cançó que obre i dóna títol al cd, moooolt power, amb els seus tòpics, i els seus “escais” i els seus “spread your wings and fly away” de torn… ens arriba “Our Time Has Come”, més heavy i menys power, amb un Piet Sielk que ha madurat bastant bé la seva veu.

Després ens ve “Hellbreaker”, més heavy-rock, i així va combinant el disc, entre power, metall melòdic i heavy-rock, fins i tot, tocs hardrockeros, amb uns cors al llarg de tot el cd que són això, cors, sense intentar anar a buscar aquella èpica típica del power metall.

Si que trobem trunyos més simples que una cançó de Bad Bunny, com “Raise the Flag”, però en general el disc passa bé, sobretot per la varietat musical que ens ofereix (i més contant que estem parlant d’Iron Savior), amb cançons com “Welcome to the New World” o “There Can Be Only One”, que no passaran mai al mp3 del meu cotxe, però reconec que no em molesta escoltar-les.

Lluís XXV