La primera impressió que t’emportes en escoltar a aquesta gent és que són els In This Moment de l’Aliexpress: Power Metall industrial rarot però rabiós i potent, vocalista femenina amb una veu esquinçada i potent com la de la Maria Brink

Però… després d’aquesta primera impressió… penses… tan bons són In This Moment com per a poder tenir una versió dolenta de sí mateixos? Realment Scarlet són la versió dolenta?

Perquè… de fet, fins al Blood poca gent els coneixia, no estaven malament, però tampoc ho petaven, tenien singles molons, i poc més… I, a partir del Blood, màxim a una bona cançó per disc.

Tampoc és que tinguem molt més en aquest Obey the Queen, amb un single que obre i dóna nom al disc, directe, ben treballat i amb parts entre experimentals i extravagants, que crida moltíssim l’atenció.

A partir d’aquí, tenim un conjunt de temes que segurament són millors que els de la seva banda referencia, en quant a treball, experimentació i detallisme, però segueixen sense ser temes rodons que acabin d’enganxar, fins a arribar a la balada final, Final Shot, que et posa els pèls de punta com aquelles grans balades dels 80, combinant veu masculina i femenina.

S’ha treballat molt en la promo i la mistificació de la pròpia Scarlet… fantasies i cosetes d’aquestes per a adolescents, que si va viure entre ombres per a convertir-se en una guerrera, que si tal, que si qual… tot i que, jo, quan era adolescent, prestava més atenció a per què havien expulsat als Skid Row del Canadà o quan sortien els Guns del centre de desintoxicació.

Això, al costat del maquillatge de calavera que li cobreix sempre la cara, i uns vídeos bastant xulos, farà que segurament aquesta gent acabin venent més pel que donaran a parlar que no per la seva música… però bé, no podrem negar que no s’ho han intentat currar en forces aspectes.

I tornant a la comparació inicial, sense massa dubtes, prefereixo aquest disc de debut, deixant misticisme, històries i pintures de banda, que no qualsevol dels tres últims discos dels In This Moment.

Lluís XXV