Nightmare són i han estat sempre, des de la seva creació, una banda molt rara, diferent, atípica i creativa, que han viscut musicalment una mica a contra corrent als seus temps. Sumant-li la seva inestabilitat, jo personalment mai he donat un euro pel futur d’aquesta gent, fins i tot sentint-me un dels seus defensors i seguidors a nivell musical. Deixeu-me posar context al que acabo de dir …

Nightmare es van formar el 1979 i des de llavors he comptat un total de 23 canvis en la seva formació. A la fi dels 80 es van dissoldre i van estar fora de mercat al voltant d’una dècada. A principis de la dècada de 2000, van tornar, amb Jo Amore passant de la bateria al lideratge vocal amb caràcter temporal, i el seu germà David cobrint-li a les baquetes. Aquesta temporalitat va ser d’uns 15 anys. El seu estil musical, Power Metal, però no el que es practicava en aquell moment, l’èpic i pastelós, el molt melòdic i més aviat Happy … no no, ells van optar per un Power més fosc, amb alguna incursió cap al Thrash, l’Speed i fins i tot al Gòtic, sempre marcats per aquesta característica veu de Jo Amore, esquinçada, amb gran personalitat i per a res d’acord amb els estàndards del Power Metal de moment. Després al 2014 els germans Amore diuen “bye bye” i deixen al comandament en solitari a Yves Campion, únic supervivent de la formació original de la banda francesa. La substitució de Jo Amore a la veu va anar a càrrec de la senyoreta Magali Luyten (Beautiful Sin entre altres), i va durar només un àlbum. I Nightmare desapareixen de nou, fins l’any passat, amb vocalista nova i noves metes i persectives a l’horitzó.

I “Aeternum” seria el primer àlbum d’aquesta nova etapa de la banda de Grenoble, amb Marianne “Madie” Dien al comandament de les veus, i on principalment jo destacaria que finalment es posicionen davant d’aquest Power Metal pel qual van optar la majoria dels grups durant la primera dècada de l’any 2000, mentre ells destacaven per ser l’ovella negra del gènere. Ara sí, ara fan el que tots en el seu moment feien (això sí, amb una base rítmica un xic més dura); ara, 20 anys tard …

Aeternum” és un disc que ve 15-20 anys tard però que fins i tot en aquest moment tampoc hagués destacat ni per original ni per imprescindible. És clar per a mi que Nightmare sempre han anat a la seva, ni s’han creat per guanyar diners ni per atraure les grans masses. I efectivament, no ho han aconseguit, ni començaran a aconseguir-ho ara. Però per sobre de tot, per a mi, l’essència de Nightmare estava en Jo Amore. Nightmare mai ha estat una banda referent, ni super popular, però van destacar per prendre la direcció oposada a la que tots triaven del Power Metal. Aquesta nova direcció del 2020 no els portarà més enllà, “Aeternum” no els salvarà i Nightmare acabaran sent una banda més de les que no aportaran res de nou i es diluiran més ràpida que lentament. És qüestió de temps.

Sergi