Personalment, em va encantar el seu debut homònim del 2014, no va sortir la crítica en aquesta web perquè era un techno-core molt molt molt electrònic i industrial, una absència gairebé total de guitarres elèctriques i bateria… de veritat.

Però era canyero, i la mescla de veu masculina agressiva i veu lírica femenina era genial, al costat d’uns temes força potents, propis d’una rave d’aquestes de 5 dies al bosc totalment desfasada, i amb drogues i molta canya per a aguantar dempeus… o de costat… però mantenint mínimament la verticalitat a mesura que concadenes espasmes seguint teòricament el ritme de la música.

Doncs bé, han anat traient disc cada dos anys, pel què, si vau passar de primer de bàsica, aquest és el quart disc… que, tràgicament per als recopilatoris del meu cotxe, ha seguit l’evolució del segon i tercer discos, deixant aquell boníssim debut com una mera referència llunyana.

El cas és que la veu femenina del primer disc era col·laboració de la mare del cantant, amb una lírica i potència inaudites. Per al segon disc van decidir prescindir de la mare (a veure si és que a meitat dels concerts es treia un mocador de la màniga i li netejava els mocs al nen), i van fitxar a la Jenny, passant de ser un grup amb veu masculina agressiva amb moments puntuals i concrets de lírica femenina, a ser un duo de veus, masculina (ja no sempre agressiva, que la nena se’ns espanta) i femenina.

I amb el pas dels anys i els discos… doncs ha passat el que havia de passar, que s’han convertit en un dels no-sé-quants mils cinc-cents trenta-dos grups a l’estela d’Amaranthe, l’únic que aquests són més electrònics (ja ni industrial ni techno ni core, simplement, pop-metall melòdic electrònic).

Han passat de ser el grup per a animar una rave de les bones, a ser el que assenyala que en uns minuts començaran a recollir.

Si us plau, que torni la Carola i, com a bona mare, que faci endreça, que ho posi tot i a tots en el seu lloc.

Lluís XXV