Within The Ruins Black Heart

2020, any de la pandèmia del coronavirus, és possible que també hagi estat l’any de la desescalada d’una altra pandèmia, la del Metalcore. Bastant-me en dades estrictament científiques derivades del fet d’anar mirant setmana a setmana, a ull, les novetats discogràfiques, diria que el nombre de nous treballs d’aquest gènere ha minvat significativament. I hi ha una segona dada a tenir en compte, que és que durant aquest any, molt pocs dels grans noms del Metalcore/Deathcore han editat nou àlbum. Un dels que s’han decidit a fer-ho són Within The Ruins, i la veritat és que no ens han defraudat.

Within The Ruins és un d’aquests grups que han sabut trobar el seu propi espai fent una cosa que no és gens senzilla, com és trobar una identitat pròpia i reconeixible. El seu so es basa en una mescla de conceptes del Deathcore, el Metal Progressiu, el Djent i fins i tot el Nintendocore. L’evolució més gran que han fet durant els últims anys i que han mantingut en aquest nou “Black Heart”, és la inclusió d’alguns fragments amb veu melòdica de la mà de Paolo Galang, el baixista que van incorporar el 2016.

Black Heart” és un disc divertit. Within The Ruins tenen l’habilitat de jugar amb els riffs més purament Djent i adornar-los amb molta melodia 8 bits i cert grau de complexitat Prog. Enmig d’aquesta moda que han adoptat molts grups d’acompanyar els seus discs amb un segon àlbum amb les mateixes cançons però en format purament instrumental, Within The Ruins han fet una cosa que s’agraeix: compondre dues cançons específicament pensades per a ser instrumentals. Dos divertimentos. I la veritat és que els han quedat molt bé, sobretot “Eighty Sixed”, amb la inclusió d’alguna frikada com és la melodia de La Pantera Rosa.

Bon àlbum d’un dels grups que, per mèrits propis, mereix superar amb èxit el cribratge de l’allau de grups de Metalcore que ens ha inundat durant aquests últims anys.

Ivan Cateura