Aquesta gent que es postula per als Grammys Llatins, primer, pel nom del grup en llatí, i segon, per tenir un títol de disc gairebé gairebé llatinoamericà, són uns txecs que editen el seu tercer llarga durada en tretze anys d’existència.

En haver perdut el seu vocalista després de l’anterior disc, aquesta gent compta amb ni més ni menys que 21 col·laboracions vàries i diverses en aquest nou disc (el títol traduït del qual seria “Àngels i Dimonis”). En aquesta pandèmia hem tingut directes, regravacions, una plaga de discos de versions i discos amb munts de col·laboracions, però crec que aquests baten el rècord.

Amb la incursió de flautes, violins i algun altre instrument clàssic (real o samplejat), aquesta gent tira d’un gothic metall d’esperit folk, una mica barrejant el gòtic i el folk metall d’aquesta zona entre Txèquia, Eslovàquia, Romania, Hongria i Malta.

En tenir diversitat de veus masculines, i les veus femenines no caracteritzar-se per extralimitar-se en agudets, se’ns fa molt més fàcil d’escoltar que uns Dalriada (ex Echo of Dalriada), per exemple, la veu femenina omnipresent dels quals se’ns fa pesada amb el pas de les cançons.

La multitud de col·laboracions poden portar-nos d’una cançó folk més coral, amb tota mena de veus melòdiques, a un tema més purament gòtic combinant veus melòdiques i guturals.

És un disc que està bé, encara que segurament arriba en un moment on ens hem cansat d’aquest folk d’aquella part d’Europa, i, a pesar que tinguem algunes millores respecte a l’escoltat anteriorment, no en fem prou com perquè canviem d’opinió sobre l’estil.

Lluís XXV