Vayle, i us ho explico perquè tenim tant d’inútil per terres de parla hispànica, que Google no et deixa buscar-ho i et dóna milions de resultats per a “Baile”, no entenent que potser tens estudis i saps escriure el que estàs buscant… Doncs són un grup de metall alternatiu/rap-metall alemanys, que van aparèixer amb un fantàstic single el 2019, “Masquerade”, d’un metall alternatiu rabiós i contundent, tot i que també melòdic i rítmic.

Es van presentar amb màscares i missatges molt bucòlics i misteriosos, i si vas al seu Facebook a buscar info, et deixen anar “Jo sóc Vayle. Definit per la teva percepció, puc ser tot allò que vols que sigui, o res de res” o “Jo sóc Vayle. El teu gran amor. La teva última esperança. El teu únic amic. El teu pitjor enemic”, i merdes d’aquest tipus, que el que fan és no dir-te res sobre ells i intentar crear un tipus d’expectació que va colar als 80, una miqueta als 90, i ja, a partir de llavors, res. A algú li va importar qui eren Lordi? Algú va perdre el cap per saber la identitat del Papa Emeritus/Cardinal Còpia? No, doncs amb aquests, tampoc.

Ja, amb la sortida del disc, s’han tret les màscares adonant-se que la gent passa d’aquestes merdes i no veus una merda quan fas concerts, i se’ns presenten una mica més normals.

Però també ha canviat la música, ja que, després de la fuetada inicial d’aquell single, “Masquerade”, ens ve un disc centrat en el rap-metall, que no havia tingut presència en aquest single anticipatori.

Que sóc vell i estic en contra del rap-metall? Podria ser, però també podria ser que, després d’un demolidor inici, canyero i potent, el rap-metall de la resta del disc no estigui a l’altura, ni de qualitat ni de potència.

Mentre podrien haver sobresortit de la pila com a grup de metall alternatiu, es queden en un quiero-y-no-puedo com a grup de rap-metall... no està malament, però no destaca per a res.

Lluís XXV