Els més veterans en això del Metall encara reconeixem i tenim nostàlgia per segons quines bandes de les més antigues. Royal Hunt, podría ser-ne un exemple, en el meu cas almenys, i això que mai he estat acèrrim fan, però són i sempre han estat un grup que pel motiu que sigui, m’han caigut bé. I vull recalcar el fet que mai m’han fascinat ni he estat un gran seguidor d’ells, però així són les coses.

D’aquesta banda d’origen danès poc queda ja dels seus orígens. André Andersen seria l’únic pilar històric sostenint a aquesta veterana banda que es manté bàsicament per inèrcia. Perquè la seva millor època, la de la dècada dels 90 i part de l’era de l’any 2000, amb Henrik Brockman a les veus primer, i sobretot amb John West a posteriori, no ha tornat a repetir-se ni per descomptat esperem que es repeteixi. I això que després va estar el senyor Mark Boals, excantant de dotzenes de grups, però mai va sobresortir ni es va equiparar amb West. Ara ja amb DC Cooper des de fa ja uns anys … igual, Royal Hunt aguanten per inèrcia, però sense aportar res a l’escena.

“Dystopia” és un disc que igual entreté els més fidels seguidors, però no més. Per a la resta, és un disc de tirada més aviat avorrida, on l’únic encant vindria a ser els vocalistes convidats, especialment alguns ex de la banda, Brockmann, Boals i Kenny Lübcke (encara que aquest últim ho considerem ex per la seva passada aportació en els cors). Però com a atractiu en plan “ah mira, tindrem diversos cantants de Royal Hunt en un mateix àlbum”, perquè en el que vindria a ser aportació tampoc és com per haver-los trucat.

“Dystopia” no mata, no destaca i no aporta, és un disc més, el 15 de la banda d’Andersen, que serveix per incrementar en un altre la discografia de la veterana banda danesa i poc o fins i tot res més.

Sergi