Fa poc més de 15 anys, ho van petar amb In My Dreams i donant la primera sorpresa rockera a Eurovisió, classificant a Noruega en les rondes prèvies i quedant entre els 10 millors a la final (sí, curiosament, millor classificats que Espanya) en contra de tota previsió.

Després vindrien Lordi i ja filarien encara més prim, guanyant el festival, i enfosquint amb màscares i ales, el record d’uns pavos amb malles i plomes en color blanc, una mica la versió dels Village People per a un anunci de detergent per a roba blanca.

Era tot bon rotllo, desimboltura i glam rock, i molava. Encara no un any després, van treure el Wig Wamania… s’havien cremat ja en poc temps, el boom va ser massa gran i no van saber dosificar-se.

Ho van intentar per al següent, Non Stop Rock’n’Roll, deixant passar 4 anyets, però el feeling s’havia perdut. Dos anys després, el 2012, va sortir el que havia de ser el seu darrer disc, el Wall Street, que recuperava una miqueta aquell gamberrisme inherent en els seus inicis que havien anat perdent en pro d’adaptar-se al que, erròniament, creien que volia la gent.

I, en teoria, fins aquí arribava el grup, ja que en Åge “Glam” Sten Nilsen va formar Ammunition poc després, per a seguir amb la línia musical i descendent dels Wig Wam. Altres projectes tampoc van anar per bon camí, igual que els de la resta del grup.

No sé si ha estat el confinament amb el seu conseqüent avorriment, però aquí els tornem a tenir rejuntats i amb nou disc, encertadament anomenat Never Say Die.

I què tal? Doncs no està malament, millor del que un podria esperar d’ells si ha seguit la seva carrera, encara que sense ser res destacable ni brillant.

Tornem a un glam on es deixa entreveure quelcom fet per a agradar-se a si mateixos i no a altri, cançons força fresques i lleugerament gamberretes (glamberretes en aquest cas, no em piqueu, si us plau), com Kilimanjaro o Dirty Little Secret, o la més comercial i primer single que dóna títol al disc.

No és espectacular, ni tan sols és un bon disc mirant-lo en conjunt… però té cosetes que ens donen esperances de recuperar a uns Wig Wam en més o menys bona forma que ens tornin a oferir cançons rockeres i molones com van saber fer en el seu moment.

Lluís XXV