Foo Fighters Medicine at Midnight

No tenia unes expectatives molt altes dipositades en aquest nou àlbum de Foo Fighters, principalment per dos motius: per començar, molts dels que preferim el Rock més guitarrero, tenim el seu “Wasting Light” com el disc més complet de la seva carrera encara que no contingui cap dels singles més potents del grup, i des d’aquest disc, els Foos han dirigit la seva música cap a altres camins. La segona raó és la famosa entrevista de 2017 en què Dave Grohl confessava haver pensat que havia creat el millor beat de bateria de la història, fins que el productor li va dir que allò era…. el ritme del Reggaetón.

Doncs bé, “Medicine at Midnight” no deriva cap al Rock guitarrero ni, sortosament per a la nostra salut mental, cap al Reggaetón. En aquesta ocasió semblen haver tirat cap a la música negra. No cap al Trve Norwegian Black Metal, sinó cap a influències del Gòspel, el Funky, el Blues i derivats, estirant el fil del tema “The Sky Is a Neighborhood” del seu anterior disc. El resultat final supera de llarg les expectatives inicials.

Hi hauria molts temes a destacar, però per les seves característiques podem parlar de “Shame Shame”, un mig temps sincopat que creix en intensitat gràcies a la sàvia incorporació d’uns violoncels. Per altra banda tenim “Waiting On a War”, que podria ser una simple balada acústica típica de Foo Fighters, si no fos perquè va in crescendo fins a acabar amb un esclat d’intensitat elèctrica que bé podrien haver allargat una mica més. També podem parlar de la inicial “Making a Fire”, el típic tema “bonrollista” d’aquest grup de Seattle, però que compta amb la inclusió d’un cor d’església afro-americana. També s’ha de dir que els més “guitarreros” no estem orfes del tot, amb “Holding Poison” tenim un molt bon tema.

Jo seria el primer de criticar que Foo Fighters fessin sempre el mateix disc, així que un cop escoltat i digerit, puc dir que “Medicine at Midnight” és un disc que assumeix alguns riscos, i que els supera amb molt bona nota. Bé, la balada “Chasing Birds” és totalment prescindible, però és l’únic forat negre de l’àlbum.

Ivan Cateura